LA CABRA CATALANA, UNA RAÇA ANCESTRAL

Santiago Álvarez Bartolomé

 

Esquerra: cabres catalanes a la comarca del Pallars Jussà l’any 2004 (Autor: Santiago Álvarez Bartolomé)

Dreta: Cabres catalanes a l’Alta Ribagorça l’any 1942. Institut d’Estudis Ilerdencs (Autor: Claudi Gómez- Grau)

La cabra catalana és una raça ancestral i àmpliament documentada que, en darrer segle, ha vist decréixer la seva població fins a considerar-se extingida. L’àrea central de distribució, situada en les comarques del Prepirineu i Pirineu de Lleida i la Franja de Ponent, s’ha anat reduint fins a quedar-ne una petita població a la zona del Montsec. Es tracta d’una raça formada per animals robustos, de grandària considerable i capa blanca, històricament seleccionada per un maneig extensiu de muntanya dirigit a la producció de carn de cabrit i de crestó. El darrer ramat de cabra catalana conegut es va localitzar en el 2005 a Sant Salvador de Toló i, actualment, protagonitza una iniciativa de conservació i re-introducció de la raça dins el projecte CULTURES TROBADES de Slow Food Terres de Lleida.

Maneig tradicional de la cabra catalana

La cabra ha estat una espècie molt important per a les economies rurals d’extenses zones del territori, on no abundava el bestiar boví, ja que se’n podia obtenir carn i llet, aliments molt necessaris en regions de clima mediterrani. La llet al mateix temps també podia ser transformada en formatge per a ser consumida en períodes d’escassetat. Les llets de cabra i ovella, soles o barrejades, són les que han contribuït de manera més generosa a la tradició formatgera de Catalunya. Mitjançant diferents sistemes de coagulació i maduració s’han aconseguit moltes menes de formatges, que malauradament també desapareixen i cal treballar per recuperar-los.

Des de l’antiguitat, al Pirineu de Lleida, els ramats transhumants d’ovelles xisquetes que pujaven i baixaven al Pla de Lleida eren guiats per grans bocs castrats, que rebien la denominació de” crestons” i als quals es proveïa d’espectaculars esquelles bigarrades amb abundància de símbols màgics que els havien d’ajudar a complir la seva funció de guia. En molts ramats d’ovelles no transhumants també tenien cabres i les utilitzaven per facilitar la cria d’aquells corders que havien quedat orfes o bé que procedien de parts dobles on la mare no era capaç de tirar-los endavant. Aquestes cabres també eren importants perquè produïen cabrits i durant algunes temporades de l’any els seus excedents de llet eren aprofitats pels pastors per al propi autoconsum i en alguns casos per produir formatges.

A la serra del Montsec sempre han existit ramats integrats exclusivament per cabres que rebien la denominació de “cabrades”. Aquest sistema de maneig encara es conserva en algunes localitats, en general allunyades de la influència d’altres activitats econòmiques. En aquests territoris, les ovelles i altres espècies ramaderes no han estat capaces d’aprofitar tan eficientment les pastures con ho fan les cabres. Durant l’últim segle, les explotacions ramaderes del Montsec s’han anat especialitzant cada vegada més en la producció de carn de cabrit de menys de dos mesos, encara que fins a mitjans del segle passat el sistema d’engreix era diferent i s’especialitzava en la producció de crestons de més de nou mesos, que tenien a les zones pròximes a Barcelona el seu millor mercat.

La cabra catalana durant el segle XX

La primera referència bibliogràfica relativa a la raça catalana correspon a Rosell i Vila (1) et al. (1929), qui la descriu i ubica a les comarques catalanes dels Pirineus. Pere Màrtir Rosell i Vila (1882-1933) va ser un notable veterinari del cos d’inspectors d’higiene pecuària, catedràtic de l’escola d’Agricultura de Caldes de Malavella i Director dels Serveis de Ramaderia de la Mancomunitat de Catalunya. Va exercir una carrera científica molt prolífica i a ell li devem un intens treball de divulgació i foment de les races autòctones de Catalunya. Durant la seva carrera va descriure i fotografiar moltes de les races ramaderes que avui coneixem, entre elles la cabra catalana.

Jordana i Vidal (2) et al. Identifica la raça catalana en unes pintures medievals del segle XIV, concretament en una taula originària de la localitat de Torà (La Segarra), en la qual aprecia els trets més característics de la cabra catalana: banyes disposats en forma d’arc, paral·leles i dirigides cap enrere.

Enric Canut (3) localitza durant la dècada dels anys 80 una important població de cabres autòctones catalanes a l’àrea del Prepirineu de Lleida. Aquest autor assenyala, que poc temps abans es podien comptabilitzar a la Vall d’Ager (Noguera) fins a 15.000 exemplars de cabres blanques autòctones però en aquella època el seu cens ja s’havia reduït de manera considerable i només quedaven uns quants ramats disseminats.

Carné (4) et al. (2005), afirma que la raça caprina catalana es va extingir a mitjans del segle XX, encara que no especifica de quines comarques.

Durant l’any 2004, alguns pastors transhumants del Pirineu de Lleida, establerts als voltants de Mollerussa, encara recordaven algunes localitats de la Noguera i el Pallars Jussà on la cabra catalana havia sobreviscut fins a temps molt recents.

Seguint aquestes indicacions vam poder entrevistar a alguns ramaders jubilats que recordaven perfectament la cabra del “país” o “de cabrada” i que la circumscrivien al Montsec i a l’àrea tradicional de transhumància de l’ovella xisqueta.

Fine, un any més tard aquests mateixos ramaders ens van conduir fins a la localitat de Sant Salvador de Toló, on encara es conservava un reduït nucli d’exemplars, propietat d’un sol ramader. Després d’un primer acostament per conèixer la seva situació, es va poder apreciar que es tractava de cabres que no havien estat ni creuades ni importades d’altres territoris. Es tractava d’una població autòctona molt ben conservada encara que de mida reduïda, integrada per menys de 50 exemplars. Aquesta població s’ha reduït de forma considerable tot i que han aparegut exemplars aïllats en altres ramats pròxims. Durant l’any 2011 i arrel de la ressò que ha tingut el projecte de recuperació d’aquesta raça s’han pogut localitzat nous ramats amb individus pertanyents a aquesta antiga raça. Desafortunadament, l’edat dels últims ramaders, augura un futur incert per a aquestes cabres. També sembla possible que hi hagi exemplars assilvestrats.

Àrea de distribució de la raça catalana

L’extensió de la raça catalana va ser molt àmplia en el passat. La informació facilitada per ramaders, la documentació bibliogràfica i un nombre considerable de material fotogràfic ens han permès ubicar la raça a les comarques occidentals de Catalunya i en una part reduïda de la Catalunya central.

Rosell i Vila (1928) la circumscriu a les comarques dels Pirineus catalans. No obstant això, avui sabem que no totes les comarques del Pirineu han estat ocupades per aquesta raça. Alguns autors francesos (5) situen al Pirineu oriental una altra població autòctona diferent que denominen raça rossellonesa. Jordana i Vidal et al. (2006) situa la raça catalana en un territori que inclou la localitat de Torà (Segarra) i la Vall d’Aran.

El fons documental de l’arxiu fotogràfic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), custodia algunes fotografies en què apareixen ramats d’ovelles de raça xisqueta al costat de cabres de raça catalana, en transhumància durant l’estiu de 1942, entre la Vall d’Aran i la plana de Lleida. Una extensa àrea geogràfica que comprèn les comarques de la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça, Baixa Ribagorça i la Llitera.

Més recentment, Canut (1980) la localitza durant la dècada dels 80 a la Vall d’Àger, en una zona més concreta situada a cavall entre les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà.

A la Pobla de Lillet (6) (Berguedà), també van existir ramats de raça catalana, encara que sembla ser que en aquesta comarca també hi havia altres agrupacions racials autòctones de pèl negre i llarg.

Fora de l’àmbit territorial del Pirineu i Prepirineu, hem trobat referències antigues a la raça catalana a altres localitats, concretament a Capellades (Anoia), on durant la primera dècada de 1910 es van celebrar algunes fires ramaderes d’àmbit comarcal, impulsades per la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Capellades, on la raça hi era present. A Mediona (Alt Penedès), també van existir ramats de raça catalana, aproximadament sobre la dècada de 1940, tot i que ja influenciats per la raça murciana.

Durant els treballs de recerca i prospecció hem pogut constatar que aquesta antiga població de cabres autòctones ha estat poc estudiada, probablement pel fet que tradicionalment ha rebut diferents denominacions (7) i cap d’elles coincideix amb la denominació acadèmica de “cabra catalana”, que apareix recollida a principis de segle XX a la literatura zootècnica.

El Montsec, l’últim reducte de la cabra catalana

Com hem indicat, les Serres del Montsec, han estat l’últim territori on s’ha conservat la raça. Es tracta d’una serralada calcària de 40 quilòmetres de llarg que s’estén per la província de Lleida i la d’Osca. Perfectament orientada d’est a oest, és seccionada per dos impressionants congostos, que divideixen la serralada en les seves tres seccions tradicionals: Montsec de Rúbies i Montsec d’Ares (a Catalunya) i Montsec d’Estall (a la Ribagorça de la Franja de Ponent).

Actualment, la raça catalana circumscriu la seva antiga àrea de distribució al Montsec de Rúbies, tot i que fins fa menys de 15 anys s’estenia també per la totalitat d’aquesta serralada i fins i tot per la Conca de Tremp, penetrant cap a la serra de Boumort.

És oportú indicar que al Montsec de l’Estall, aquesta raça va ser molt abundant, ja que fins i tot acadèmicament va arribar a rebre la denominació de raça de Benavarri.

Característiques morfològiques

Per descriure la raça hem partit de les descripcions ja existents en la bibliografia zootècnica, alguna de principis de segle XX, també de les escasses imatges antigues que acompanyaven aquestes descripcions i sobretot de la informació facilitada pels últims ramaders del Pirineu. Llargues converses amb aquests cabrers que majoritàriament ja s’han jubilat, però que conserven la tradició ramadera que van rebre dels seus avantpassats.

La cabra catalana està formada per animals grans, de perfil facial recte, de proporcions llargues i de marcada aptitud càrnia, coloració blanca uniforme tot i que s’han descrit capes platjades en negre i roig. Es tracta d’animals molt vistosos i de gran vivacitat. Tradicionalment les cases ramaderes aprofitaven l’excedent de llet que produïen aquestes cabres un cop despopats els cabrits. Fins fa poques dècades havia famílies que encara les munyien.

BREU DESCRIPCIÓ MORFOLÒGICA DE LA RAÇA CAPRINA CATALANA

Cap i coll: de perfil recte o lleugerament subcòncau, cap fort de cara àmplia i musell gruixut. Les mucoses són rosades, amb un lleuger pigallat més fosc. El coll és llarg i ferm, amb freqüència apareixen exemplars amb arracades al coll però no sempre. Els mascles presenten barba, algunes femelles també.

Banyes: són de mida mitjana, en forma d’arc i dirigits d’ endavant cap enrere, tipus “aegrus”. Les banyes neixen paral·leles i en forma d’arc, anomenades localment “Banyes copades”, però a mesura que l’animal envelleix les seves puntes tenen tendència a separar-se i a rotar lleugerament. Amb poca freqüència apareixen femelles que presenten la cornamenta del tipus “prisca” i que els ramaders anomenen “Banyes crestoneres”.No és habitual que apareguin femelles motxes.

Els mascles presenten una banya més desenvolupada dirigida cap a fora, en aquest sexe és freqüent l’aparició d’exemplars amb banyes que recorden a les de la cabra rossellonesa.

Tronc: mediolini, ben desenvolupat, línia dorsolumbar recta, tòrax profund, costellam ampli, la cua és curta i amb tendència horitzontal.

Extremitats: fortes i curtes, peülles de mida mitjana i coloració clara.

Orelles: són de grandària mitjana, de disposició horitzontal o lleugerament caigudes. En els mascles tenen tendència a penjar verticalment.

Pell: fina i sense plecs.

Mames: recollides i de forma globosa i amb mugrons de mida mitjana i forma cònica.

Testicles: proporcionats, simètrics i ben desenvolupats.

Capa: La coloració d’aquesta raça és blanca i uniforme. Existeixen exemplars amb taques de coloració negra o marró que adquireixen una extensió contínua que gairebé mai apareix formant lunars. Amb molt baixa freqüència apareixen exemplars grisos.

Els ramaders reconeixen una tercera varietat cromàtica que anomenen “sabinarda”, en aquests casos la seva coloració presenta matisos grisosos en les parts distals sobre un fons blanc o canyella.

Pèl: de longitud mitjana. Més curt que el de la raça pirinenca però més llarg que el de la cabra rossellonesa. En els mascles el quart davanter i coll presenten pels una mica més llargs. Alguns autors han indicat que la raça catalana, a la Vall d’Aran, presentava pèl llarg. Aquest fet probablement fou degut a la importació de races estrangeres, així ho explica Rosell i Vila (8) (1919) en constatar que en aquesta comarca, la raça autòctona ja es trobava barrejada amb diverses races franceses a principis del segle XX.

La raça catalana i la blanca celtibèrica presenten nombroses diferències morfològiques (9), ja que històricament han ocupat territoris dispars i han estat explotades sota formes de maneig diferents. Des d’un punt de vista cromàtic, ambdues races presenten una coloració blanca característica. No obstant això, la raça blanca celtibèrica presenta una cornamenta molt característica que la diferència d’altres races ibèriques i que es caracteritza per presentar les banyes estriades, de secció triangular, aixecades i rotant sobre si mateixes com si d’un cargol es tractés.

(1) Rosell y Vila, P.M. et al. Diccionario de Agricultura, Zootecnia y Veterinaria. Editorial Salvat. 1928

(2) Jordana i Vidal et al. Catalans de Pel i Ploma. Editorial Lynx. 2006

(3) Canut, Enric et al. Els formatges a Catalunya. Editorial Altafulla. 1980

(4) Carné et al. La cabra blanca de Rasquera: Caracterización morfológica y faneróptica. Archivos de zootecnia vol. 56, núm. 215, p. 330. 2005

(5) Babo, Daniel. Races ovines et caprines françaises. Editions France Agricole. 2000. Pág. 250

(6) Informació facilitada per Ernest Sitges i Camps, un dels últims ramaders transhumants del Pirineu català que ha recollit una important col·lecció de fotografies antigues i nombrosos objectes d’interès etnogràfic durant més de 30 anys d’activitat ramadera.

(7) Durant les prospeccions realitzades hem pogut constatar que aquesta raça, a la Catalunya central rep la denominació de “Cabra Pallaresa”, a la comarca de la Ribagorça l’anomenen “Cabra del Montsec” i per últim al Montsec l’anomenen “Cabra de Cabrada”.

(8) Rosell y Vila, P.M. Importancia de la Ganadería en Cataluña y estudio zootécnico de algunas de sus comarcas. Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona. 1919.

(9) Álvarez Bartolomé, Santiago. La Raza Caprina Catalana. Revista Feagas núm.36. 2010